Una Unió Europea amb cada vegada més poder i pes com a
institució sobre les decisions en política econòmica, jurídica, o de qualsevol
altra mena als països pertanyents a la mateixa, ens fa considerar que sentit té
crear un nou estat.
Sovint quan per algun motiu extraordinari la societat
en què es viu es posa en dubte, és quan més reflexionem amb la nostra realitat
i ens preguntem, qui som com a poble i que futur ens depararà el sistema polític
i social que ens ha tocat viure.
Ja sigui per una guerra, per una crisi o per qualsevol
altre motiu, és quan més necessitem identificar-nos amb la nostra gent, la
nostra cultura, la nostra raó de ser.
Hem de confiar en alguna cosa, creure en alguna cosa, i és quan el sentiment
que brolla de la terra floreix i es fa més fort, per fer quelcom nou i més
gran. I si ja no hi ha fronteres entre estats pertanyents a
aquesta unió, que té de dolent en voler ser un estat més d'aquest territori?
Hi haurà moltes persones que no sentin atracció cap a
aquesta espècie d'interrogacions perquè ja han trobat el seu lloc i destí. Encara considerant la dosi de passió i romanticisme el
posseir un estat propi, tots tenen el dret a escollir el seu camí. Els sociòlegs diuen que som entitats grupals però que
no per això es poden perdre els nostres valors ni la nostra essència com a
individus.
Per tant, si Europa és un compendi de territoris i
nacionalitats diferents, com més ens coneguem els uns als altres, tal com som i
actuem, millor ens anirà. Les fronteres no estan a l’est ni a l’oest, al nord
ni al sud, sinó allà on un home afronta un FET.
I sinó reflexionem, ¿quin sentit té negar a un poble que es veu com un estat, si així ho
decideixen els seus ciutadans?.
Josep Lluís Herrera Vega
Ciències de l’ Informació i la Comunicació
El Comunicado
